Sopar i Festa de Medicina

Aquest dies no hi ha massa a explicar, bàsicament ens els passem estudiant pels pròxims examens que tenim, un demà de Metodologia de Recerca, i l'altre divendres sobre Bioquímica i Biologia Cel·lular.

Així que el que explicaré serà com va anar el primer sopar i festa de medicina:

A les 9:30 ens varem trobar davant de correus, al centre, i després de xerrar una estona vam travessar al carrer fins al restaurant. Erem molts en un espai no massa gran, però ens hi am acomodar com vam poder i vam sopar, cal dir que no va estar malament, però pel que ens va costar podia haver estat millor; però això és completament igual si t'ho passes bé.

Al llarg del sopar vaig anar coneixent a molta gent nova, Ramon, Judit, Elia, Helena i Riqui són un exemple de les excelentissimes persones que vaig conèixer aquell dia.

A les 12:00 sortiem del restaurant i ens enfilavem cap allà on ens guiés la Patri, primer vam parar a una mena de bar musical, a l'entrada demanaven el carnet de identitat, així que la Judit i jo ens vam sentir vells quan no ens el van demanar.

No devia haver passat gaire estona quan vam decidir marxar a algun altre lloc, suposo que el fet que hi estiguéssim com sardines devia influir...

Bé, dons ja ens teniu tots cinquanta (aproximadament) enfilant-nos altre cop pels carrers i carrerons de Girona, fins a l'altre punta, a una discoteca universitaria. La qual vam omplir quasibé nosaltres (el dimecres no sol haveri festa) i alguns de infermeria que ens vam trobar.

Els que més em conegueu us preguntareu que què hi feia jo en un discoteca eh?

Bé, certament al principi no sabia massa que fer-hi, però davant l'insistència i els anims de l'Álvaro no vaig poder fer res, sinó ballar, i el cert és que mo vaig passar molt bé, i no vaig ser l'únic, tots ens ho vam passar molt bé.

Quan la discoteca va tancar, vam travessar Girona fins a una altre, perdent gent pel camí, per trobar-nos que estava tancada, així que vam decidir anar retirant. Però encara estàvem lluny de tornar a la residencia ja que pel camí ens vam perdre per Girona!

Però finalment vam trobar el camí, i a les 6 i una mica més de la matinada em posava al llit donant per acabada la primera, de moltes espero, festa de medicina.

Amics de tota la vida en dues setmanes?

Ho haurieu dit mai que amb dues setmanes pots arribar a fer-te tant amb la gent que sembli que els coneixes de tota la vida?

Si m'ho haguéssin preguntat abans de anar a Girona no sé què hauria respost, però ara per ara tinc molt clara la resposta: Sí.

Els amics que he fet en aquestes dues setmanes allà a Girona ja és com si ens coneixessim de tota la vida i cadascun és una autèntica personalitat, això sense contar els diferents llocs dón venen tots:

En Roger, de Navàs, qui sempre va amb la veritat per davant, m'agrada la seva manera de veure la vida; en Jordi, de Figueres, és més posat però amb molt bon cor; en Pau, de Banyoles, osti que riem amb ell; i de fora també, també: en Jesús, amb qui saps que sempre podràs comptar, és de Càceres; l'Àlvaro, de Murcia, sempre vigilant que tothom es senti bé; i de més enfora: l'Antonio, un noi Portuguès, una mica tímid i amb alguns problemes idiomatics peró ja s'ambientarà ràpidament, ja!

I les noies també! Tenim la Laia, de Barcelona, qui té unes sortides genials, la Patri, és del Pais Basc però ja fa anys que viu a Girona, una noia amb molta iniciativa (Gran sopar i festa de medicina que ens va organitzar :D) i no cregueu, de noies també n'hi ha de fora: Tenim la Vanessa, de Alicante, molt madura i segura de si mateixa; la Mariona, mallorquina, més tranquila però igualment divertida i la Iria de Galicia, sentir-la parlar és un plaer.

Podria dir molt més noms però s'allargaria moltíssim, més endavant, mica en mica, ja hi aniré dedicant escrits perquè els aneu coneixent més, a aquest i a molt més perquè els de medicina som com una gran familia; i aquesta familia està plena de magnífiques persones. 

  

Nou curs, nova universitat, nova ciutat, nova vida.

Dues setmanes... dues setmanes fa que vaig començar la meva nova vida.

El principi de tota aquesta història es remunta uns mesos enrere durant el primer període de assignacions de places a la universitat. En aquell moment em van assignar plaça de medicina a Girona i em vaig endur un bon ensurt! Ni el fet de que pogués optar a la reasignació em tranquilitzava; pensava: "Què hi faré jo allà a Girona?" 

Tot i que la nota que em separava de poder entrar a la UAB era mínima no tenia confiança en la reasignació, sobretot tenint en compte el munt de gent que havia quedat fora a medicina, ja que no creia que ningú renunciés a la seva plaça...

Poc a poc però em vaig anar plantejant que anar a viure i a estudiar a Girona no estaria tant malament: era el primer any que feien medicina allà a Girona i a més començaven ja amb els nous estudis de Grau, però no ho acabava de tenir clar...

Amb tot vaig decidir pujar fins a Girona el dia que feien la presentació del curs per informar-me del que seria. Gràcies a això em vaig acabar de convèncer i vaig decidir fer renuncia a la reasignació i acceptar la UdG com a la meva nova universitat.

L'estiu ha passat i, tot hi tenir uns petits problemes amb l'allotjament, finalment aquí em teniu, estudiant de medicina a Girona. 

I sincerament n'estic molt content de la meva elecció, la ciutat, la universitat, la gent, tot és fantàstic. Després de dues setmanes de estar-hi miro enrere i dic, per què em posava tant nerviós haver de anar a viure a Girona?