Pràctiques fora de classe!

Dons sí, aquesta setmana, i gràcies al ganivet del pernil hem pogut tractar al nostre primer pacient, la questió és... tornarà algún dia a que el tractem...? Potser sí... potser no... qui sap.

Tot va començar diumenge a la nit... era una nit plujosa... fosca... eh... no de fet no plovia i hi havia força llum; bé, tot va començar a la cuina del Roger i el Jesús, mentre tranquilament ens dedicàvem a tallar pernil va passar tot... un moviment fugaç, un crit de dolor esgarrifós i molta sang per tot arreu... jo havia sortit un moment però m'ho puc imaginar perfectament.

Quan vaig tornar el mal ja estava fet... tenien al pobre que havia de ser el nostre pacient: en Guillem, de biologia, abocat sobre la pica mentre amb una mica de paper de cuina intentaven parar l'hemorragia (que higiènic!). Amics meus és ben cert... tenia un tall espantós al dit!

En aquell moment érem quatre futurs metges a l'habitació: en Roger, el Jesús, la Vanessa i jo. Axí que dins la mesura en què sabiem ens vam posar en acció: era primordial desinfectar la ferida i necessitàvem tirites "grapadores" per tancar-li la ferida; per penós que sembli ningú tenia els materials necessaris... (qui pensa que es pot tallar un dit en una residència universitària)

Solució: passar habitació per habitació buscant qui ens podria deixar el material
Resultat: solament vam aconseguir un vetadine de la farmaciola de la residència.

Era poc però ens vam bastar, amb la colaboració de la vigilant nocturna li vam desinfectar la ferida i li vam tapar amb unes gases i esparadrap. Rudimentari però efectiu? Potser l'hauriem hagut de dur a l'hospital?

Aquestes són preguntes que mai sabrem a ciència certa ja que... dilluns vam obtenir les tirites "grapadores" i a la nit les hi vam posar, el fet de canviar-li la gasa, desinfectar-li la ferida i posar-li les tirites va generar una gran espectació entre els estudiants de medicina de la resi, hi érem pràcticament tots.

Quan vam obrir la gasa la ferida estava bastant tancada i això va facilitar la feina, una mica de vetadine i les tirites i tapar altre cop. El procés sembla curt oi? Dons no sé si es que ens hi vam ensenyar però vam estar-hi més de tres quarts d'hora.

Evidentment els comentais que van sorgir durant aquest procés no haurien de haver estat escoltats pel pacient ja que eren del tipus:
"Jo crec que hauriem de obrir-li aviam que hi ha dins"
"Osti si sens mor em sentirè una mica malament"
"Si s'et gangrena el dit i et cau ens el podrem quedar?"
"Vaja ja està curat, porteu el ganivet i fem-ni un altre!"

Completament professionals.

Ara aqui unes quantes fotografies del porcés de curació (no tinc fotos de quan el tall era tendre... llàstima):

L'expectació, el noi de taronja del fons és en Guillem el nostre pacient, també hi ha la Nuria, el Roger i el Jesús.

El tall (mig tancat :S)

Aquí posant-li el vetadine, ha quedat una foto artística molt maca, no creieu?

I finalment el tall va quedar ben envenat, ens va quedar la satisfacció de la feina feta i les ganes de "pràcticar" més... En fi, haurem de esperar en una altre ocasió... o no... porteu-me el ganivet del pernil!